Diuen els que en saben que el més important de pujar una muntanya no és fer el cim. Que el que realment conta és gaudir del camí que fas a cada pas. Respirar aire pur, sentir la natura al teu voltant, contemplar les vistes que apareixen a cada revolt.

Però tant cert és que s’ha de gaudir del trajecte, com que no tothom aconsegueix arribar al cim. Perquè és quan arribes al punt més alt que t’atures i tornes la vista enrere. I segueixes amb la mirada el camí que has trepitjat mentre recordes els esforços que has hagut de fer a cada pujada, a cada pedra. Revius els èxits de cada etapa, els moments en què has estat a punt de defallir i els teus companys t’han fet continuar. I tornes a mirar el cim i tot el paisatge que t’envolta i la brisa fresca amb els aromes de la victòria i et dius: HO HEM FET! I és aleshores quan te n’adones que has aconseguit l’impossible. Aquell objectiu que ni tant sols veies quan vas començar a caminar. Un cim en el qual només els més bojos s’atrevien a somniar.

I així porto tota la setmana. Mirant enrere i endavant. Revivint i recordant el gran colós, i el que ens va costar dominar-lo. I preguntant-me si és possible expressar en paraules l’allau d’emocions que em van envair durant tot el diumenge. Perquè, com es traslladen els sentiments al paper? Qui pot mesurar la felicitat? Què val un sol d’aquells moments d’èxtasi col·lectiva que vam viure tots plegats?

T’has posat mai en una pinya i has sentit com es transmeten les energies dels uns als altres? Has notat com sorgeix la força de la unió de cada casteller? T’has sentit embriagat per l’alegria dels teus companys quan s’ha descarregat un castell? Si és que no, jo no t’ho puc explicar. Perquè els castells no es poden explicar. Els castells s’han de viure. I això és el que va passar diumenge, el que tots i cadascun de nosaltres va viure.

Ja sé que han sortit més resums que mai de l’actuació del 23 de juliol del 2017 a la Plaça Lluis Companys de Salt, però és que vam fer 5d8 (per treure nervis!), id3d9f, 3d9f, 2d8f i pd6c. I ho poso per recordar-m’ho un cop més. Per intentar acabar de creure-m’ho. Perquè els tres castells van sortir preciosos. Treballats, sí, però preciosos. Estampa de castells. Quina mestria, tu! (ho sento, però el cronista més tècnic està de vacances. Aquesta setmana us ha tocat el de les palles mentals).

Abans d’acabar, no voldria oblidar-me de les colles que ens van acompanyar en aquest el nostre dia. Perquè és cert que els Marrecs de Salt vam brillar amb llum pròpia, però és que no van brillar també els Xerrics d’Olot? Uns fillols que han fet de Salt la seva plaça talismà i que desitjo de tot cor que segueixin creixent al nostre costat, perquè són molt grans i s’ho mereixen (3d7, 4d7a, 4d7, pd5). I els Saballuts, que van signar la millor actuació d’una colla forana a la Vila de Salt (3d8, 2d8f, 4d8, vd5). O els Xicots, que malgrat haver de rebaixar pretensions, van donar la cara en tot moment, com sempre fan quan ens venen a visitar (id2d8f, 4d8, 3d8c, 2d7, pd5). A totes elles, moltes gràcies per acompanyar-nos com ho vau fer.

Del que va passar després de l’actuació, no en parlarem aquí. Només diré que vam acabar el dia com ens mereixíem, i que vam tenir un àpat i una celebració a l’alçada de la nostra gesta.

Però la història no s’acaba aquí. Hi ha noves muntanyes per pujar. Més cims per conquerir. Nous camins per recórrer. Més alts, més durs i més difícils. Reptes que anirem superant tots junts, treballant colze amb colze. Amb les mateixes ganes i il·lusió que ens han portat fins aquí. Perquè quan hi som tots i ens hi posem, som imparables. Som capaços de generar tal poder, que “impossible” esdevé una simple paraula sense massa significat.

I així, amics i amigues, és com aquell 23 de juliol del 2017 va passar a formar de les nostres vides com el dia en què els Marrecs de Salt van fer el que era impossible.

Ens veiem el 22 d’agost!