L’any en que la Trobada de les Colles de l’Eix arribava a la seva majoria d’edat, potser ha estat l’any més estrany de tota la història d’aquesta cita. Començant, com ja us podeu imaginar, per la ubicació de l’actuació d’enguany. Tot i que la diada s’havia de celebrar a Manresa, es veu que uns malentesos amb l’ajuntament ho van impedir. I com aquell qui no vol la cosa, en una setmaneta ens canvien el municipi d’actuació i anem a petar a Avinyó, una bonica població del Bages que ens va acollir d’allò més bé. I amb una plaça plena d’encant que va contribuir a crear un ambient casteller d’aquells que fan goig de veure.
Però no només aquest fet va convertir l’actuació en diferent de lo habitual en aquesta trobada. Les dates també la feien especial, ja que en els últims anys ens havíem acabat acostumant a anar a les Colles de l’Eix durant el més de setembre.
Un altre aspecte que a mi em va semblar que se sortia de la normalitat que coneixíem de la Trobada de les Colles de l’Eix era l’ambient de les colles. Ja sé que és quelcom molt subjectiu de valorar, potser massa. Però la veritat és que l’ambient o la tensió de la plaça no eren els de sempre. Hi havia subtils diferències amb trobades d’altres edicions. Segurament motivades també per aquest canvi de dates, i també per les circumstàncies de cada colla. Cap de les quatre, per bé o per mal, va portar els seus “pepinus maximus” a plaça, i això es va traduir en un cert relaxament en l’ambient de plaça. Un ambient distès i poc competitiu entre les colles que vaig agrair bastant per poder gaudir de bons castells envoltat de molts companys i amics castellers que només em trobo en certes places i diades com aquesta.
A nivell casteller, tot això va culminar en una diada tranquil·la i sense gaires ensurts. Els amfitrions, Tirallongues de Manresa, van rubricar una molt bona diada de 3d7a, id5d7, 5d7, 4d7a, pd5. Els Sagals, en ple període de reestructuració i amb menys camises de les habituals, van signar un 3d7, 3d7a, id4d7, 4d7, pd5. Certament no són números gaire espectaculars, però donar els Sagals per morts aquest any seria, com a mínim, precipitat. Que ningú s’estranyi si a finals de temporada els veiem fent castells importants.
Els Castellers de Lleida van portar a plaça castells que tenen molt ben consolidats i van sortir de plaça amb 3d7, 5d7, 4d7, idpd5, 2pd4. Poca cosa dir dels de la Terra Ferma, que segueixen buscant el seu nivell d’anys millors.
I com tota bona Trobada de les Colles de l’Eix, vam tancar l’exhibició castellera amb un 4d7 de germanor tutti colori que sempre em fa il·lusió de veure. Una tradició que ens hem fet nostra i que trobo que ens ajuda a recordar i consolidar valors socials que formen part del fet casteller.
Però aquest diumenge tot tenia un color Blau Ter… Per no despentinar-nos massa vam clavar una “classiqueta marreca” com si de bufar i fer ampolles es tractés. La paraula que em ve al cap quan hi penso és SOLVÈNCIA. Una sensació de seguretat en nosaltres mateixos que em fa somiar, i molt. Enrere queden aquelles actuacions del maig on els castells de vuit semblaven tant pesats. A Avinyó em vaig sentir com si acabéssim de passar una pantalla de videojoc. De fet, com si ja estiguéssim jugant en el següent nivell.
3d8, 4d8, 5d7, pd5 i que vagin vinguent! Següent diada?
Ens veiem a plaça!