“-És que els Marrecs som una colla molt sentida.” Aquesta era la reflexió que sentia diumenge al vespre al local. El sol que ja anava de capa caiguda, les copes i la poca gent que quedàvem convidaven a confessions dignes dels millors “psicòlegs de barra”. Discussions tècniques, psicoanàlisi, coloms volant i lamentacions per un cap de setmana… gairebé perfecte.

Hem viscut un cap de setmana amb doble ració de castells. I si bé és cert que la diada de Temps de Flors ens va condicionar per no anar al Pla de l’Estany amb tot l’arsenal, també és cert que vam poder sortir de plaça amb el cap ben alt i orgullosos dels nostres castells. Vam descarregar tres castells de set (5d7, 4d7a i 4d7) molt macos i sobretot molt joves i lleugers. Va ser una d’aquelles actuacions on s’aprofita per estrenar gent en noves posicions. On la canalla que ja no és tant canalla comença a tastar les dificultats de baixar de pis. Una d’aquelles diades on, en definitiva es llauren els castells del futur.

Ara bé, ens agradi o no, els protagonistes de dissabte no vam ser precisament els Marrecs. Més aviat al contrari. I és que tant els Xiquets de Reus com els Esperxats arribaven amb tota la intenció de cremar pólvora. I així ho van fer.

Els de Reus, venien tot el cap de setmana amb plenes intencions de colonitzar el nord casteller i plantar banderes color avellana en aquestes terres inhòspites. I a fe que el dissabte ho van aconseguir. Van convertir el sorral de Porqueres en una autèntica plaça castellera de vuit (poca broma), però no contents amb això, després del 5d7, el 3d8 (que molt sobrat tampoc va anar, la veritat) i el 4d7 ens van plantar un pilar de 6 als morros a mode de demostració pràctica de solvència en aquesta estructura. Segon, terç i quart semblaven una sola persona i van parar tot el que els hi va venir. Tremendo. Espero que prenguéssim apunts! 😉

I què van fer els amfitrions de la diada? Doncs els Esperxats van tenir una celebració d’aniversari ben lluïda. Es troben en un moment molt dolç i ho estan sabent aprofitar. En una temporada on encara no han aixecat el peu de l’accelerador, van tornar a rebentar els seus registres i van rubricar una diada amb el primer 7d6 de la seva història, el 3d6xs (primer de l’any i tercer de la història) i el 5d6. I per acabar, un bonic pilar de 5 que de ben segur els hi obrirà portes en el futur.

Potser la plaça no té la típica pinta de plaça castellera. Cert. I potser l’ordre de les colles tampoc va ser el més habitual (primer Xiquets, després Marrecs i finalment els amfitrions). Però no podem negar que aquesta diada té el seu rollo. Que el nivell de castells cada vegada és més alt. Que la musiqueta al final de la actuació i que la barra amb preus populars (però populars de debò, eh?) molen molt. I si a més tens una colla com Xiquets de Reus que es queden a dormir allà mateix… doncs festa assegurada!

Però si els Marrecs ens vam controlar a l’hora de portar castells a Porqueres, no va ser per cap altre motiu que per encarar una Diada de Temps de Flors on sí que tocava fer saltar la banca. Diumenge tornaven a aparèixer en escena uns Xiquets de Reus una mica ressacosos, però amb tanta o més ambició que el dia anterior. Així doncs, els avellanes van sortir d’as i obrien plaça amb el 3d8. El mateix que el dia anterior amb els mateixos problemes, però si hi sumem que les forces eren una mica més justes, la cosa va quedar en un 3d8 carregat. La tècnica, amb molta intel·ligència crec jo, va replantejar la actuació (en principi volien fer 3d8, 4d8, 2d7 i pd6) i en segona ronda van optar per un 5d7, i per un 4d7a en tercera ronda. Un vano de 5 en ronda de pilars ens va evitar un segon “in your face” consecutiu.

L’altra colla que ens acompanyava a la Plaça de Sant Feliu eren els Xics de Granollers, que tornaven a repetir en aquesta diada. I els vallesans tampoc s’hi van posar pas per poc. I és que en primera ronda van sortir de Carro Gros. En portaven 99 de descarregats i no van deixar passar ni una ronda per aconseguir el número 100. El van haver de treballar de valent, però es veu que li tenen confiança i el van saber defensar fins a tenir 100 4d8 descarregats. Felicitats per l’efemèride! Amb l’objectiu acomplert i a l’espera de nous reptes, van acabar la diada amb un 7d7 i un 5d7 sense més complicacions.

Tot això està molt bé però, vam fer trencar esquemes els Marrecs o no? La resposta és Si… i No. Una mica de cada. Diguem que vam fer un pastís que estava boníssim, però que la cirereta es va quedar a casa.

El nostre primer castell, o sorpresa (mode irònic on), va ser el 3d8. El nostre castell bandera que havia de servir per treure nervis i encarar amb confiança el repte de la segona ronda. Però a l’hora de la veritat ens vam trobar amb un peu desmuntat i una batzegada a la sortida de l’anxeneta que ens va posar l’ai al cor a tots els assistents. Però el 3d8 és un castell que tenim massa dominat com per deixar-lo caure així com així, i finalment el vam descarregar.

I amb aquest bagatge encaràvem la primera torre de vuit de la temporada. Una estructura amb bastants canvis respecte l’any passat i que històricament no se’ns ha donat especialment bé… Però com que a Salt no ens agrada massa seguir les pautes marcades, es veu que aquest diumenge vam decidir plantar un 2d8f d’aquells de manual, tu. Amb bones mides, pujant al primer intent i descarregant l’estructura ràpid i bé. Gairebé no ens ho podíem creure.

I ja només quedava tancar l’actuació amb el castell més fàcil (sobre el paper) que portàvem plantejat. El 4d8. Després de desmuntar un primer peu al castell vam tirar amunt al segon intent amb unes mides un pèl desajustades, fet que ens va obligar a desmuntar el castell abans que la mainada pogués remuntar l’estructura. Però nosaltres som tossuts i no estàvem disposats a deixar que aquest castell ens superés. Un nou intent en ronda de repetició i cap amunt s’ha dit! I vam tornar a fer exactament el mateix que uns minuts abans. Ni més ni menys. Sembla que la paranoia històrica que els Marrecs tenim amb el 4d8 encara continua…

I en un cap de setmana amb la torre de vuit més matinera de la història, amb castellers joves estrenant posicions i amb cap caiguda que lamentar, vam arribar al dinar de diumenge amb cares llargues i poques ganes de gresca. I és que no podem negar que som una colla de contrastos, de pocs grisos i molt de blanc o negre. Els millors quan tot ens surt bé, i els més dramàtics quan un petit detall ens varia els resultats previstos. Aquests som nosaltres, per lo bo i per lo dolent. Sentimentals i inconformistes. Passionals i perfeccionistes. Capaços de tot quan hi creiem i de ben poc quan no estem a tope.

Ara bé, parafrasejant el que deia la Iruna de “una flor no fa primavera”, jo diria que una cirera no fa un pastís. I que el pastís el tenim i és boníssim. No deixem que una anècdota eclipsi un cap de setmana memorable. Que tenim molt a celebrar i res a lamentar.

Sang Blauter. Orgull Marrec.