“El Norte es casi tan grande como los otros seis reinos combinados, pero su población está esparcida por el territorio, con grandes porciones deshabitadas y llenas de bosques salvajes. Sus paisajes comunes son bosques de pinos y montañas nevadas. El clima es frío y duro en invierno, con nieve ocasionalmente en verano.” (sobre els llibres de “Canción de Hielo y Fuego”. G.R.R.Martin)

Així és el Nord. Terres remotes on les pedres mil·lenàries transpiren llegendes i els forts vents curteixen la pell dels seus habitants. Poblacions petites, disperses entre escarpades muntanyes i costes pedregoses que cauen al mar. Gent dura i reservada. Hospitalària i lleial. De caràcter únic i intransferible.

I podríem seguir buscant similituds entre el Nord del llibre i el nostre nord. El Nord del món casteller, on fins i tot tenim un mur alt i nevat que ens fa de frontera.

I és ara, quan ens veiem com un tot, que prenem consciència de la importància de mantenir-nos units. Doncs només entre tots aconseguirem que la cultura castellera arreli a les nostres terres. Volem un Nord fort i unit. Actuacions potents a prop de casa. Col·laboracions i aprenentatges constants amb colles veïnes i amigues.

La Trobada de Colles Gironines és només la punta de llança de tot un moviment de coordinació i col·laboració entre les colles del nord que, francament, trobo més que encertat. Perquè és així com veuré créixer la meva colla. És així com també creixeran les altres colles. I és així com farem del Nord una terra de castells.

Trobo que el format que va agafar la diada l’any passat va estar molt bé. Ho vaig viure com una autèntica festa. La festa de les colles gironines. Un dia sencer de castells, germanor i gresca. Una celebració que va començar a plaça amb una actuació de format curiós però prou àgil i amb grans castells per gairebé totes les colles.

I aquest any a Olot, quins castells hi veurem? Doncs per part dels Marrecs, no podem negar que lo del 4 de la setmana passada ens va tocar una mica aquest ego tant sensible que tenim. Som una colla orgullosa i això de rebaixar expectatives encara no ho portem massa bé. Així doncs, és obvi que aquest diumenge se’ns presenta una oportunitat d’or per acabar els deures pendents i demostrar-nos a nosaltres mateixos el que ja sabem; que els castells de vuit són nostres i que som capaços de tot.

Per part de les altres colles, cadascuna té els seus reptes particulars i jo tinc moltes ganes de veure com els hi va. Em deleixo, per exemple, per poder veure en directe el 4d7a dels Xerrics, una gesta que els meus ulls encara no han pogut copsar, més que a través de la pantalla del meu mòbil. També vull veure castells de color marró entre les colles gironines. I si són tres castells de sis pisos, encara millor! O comprovar com els hi van els castells de set als companys de Vailets. O si els de Figueres segueixen fent passes endavant fins arribar a encarar el 2d7 que tant treballen. I també tinc ganes de veure els Minyons consolidant la gamma de sis. I sens dubte, vull veure si els Esperxats ens regalaran castellots com la torre de sis, o el 7d6.

Aquesta és la nostra diada. La de totes les colles. La diada dels castellers del Nord. La que dóna sentit al hastag aquell de #AlNordFemPinya. O com deien a Joc de Trons: “Los amigos del verano (sud) se derriten como la nieve de verano, pero los amigos del invierno (nord) son para siempre”.