Crònica del Torneig de Futbol Sala.
En resum, la jornada esportiva, era l’excusa… Ens agrada el futbol? Cert, sí… però ens agrada més trobar-nos, amb cares conegudes, d’altres no tant i algunes de ben noves. No oferiem res més que dos camps… de pedra on jugar amb unes pilotes i ho han tornat a fer, les altres colles i l’Associació de Suport al Poble Siri han vingut, ho han donat tot i han tornat a marxar, satisfets, alguns més que d’altres. Sempre repetible, per la resposta positiva, organitzar és més fàcil si hom hi posa llenya al foc.
Anem pel tema esportiu: Marrecs varem fer en el primer partit; de gent hospitalària, donada, amables, simpàtics i moltes coses més, varem perdre 10 a 1 contra Minyons. A partir d’aquí la cosa va anar a més (fàcil oi?), patint, guanyàvem a Maduixots (no hi ha padrins dins d’un camp de futbol) i deixàvem la possibilitat de jugar les semifinals oberta amb un face to face amb Xerrics. Aquí patir no vàrem patir… va ser el nivell següent: perdíem tres a zero a la segona part, però aquell esperit que no se li apareix mai al Madrid ja, va venir a nosaltres, Juanito, “muchas gracias” i d’aquí a semifinals, crescuts i deixant-nos ja de ser bons amfitrions, ho deixàvem resolt a la primera part. La final la recordarem els que hi érem durant anys. Altre cop jugàvem contra els de Terrassa i ho vàrem donar tot i més en un empat épic. Ens sentiem guanyadors, a pesar de perdre als penals el nostre Joan Gamper.
Tenim equip i tenim coach que tremolin els Verds que nosaltres també anirem amb l’autobús a Tarragona!
Aquí teniu unes quantes fotos:
